Visita el mural de la UEO al Camp de l’Estació!
L’alumnat de 2n del CFAM de Revestiments Murals de l’Escola d’Art d’Olot han desenvolupat diverses propostes de disseny a partir de l’encàrrec de la Unió Esportiva Olot, en el marc de la celebració dels 100 anys del Club, amb l’objectiu de crear un mural commemoratiu de l’antic Camp de l’Estació (1922–1955). Aquest projecte ha estat finançat per Fontfreda Pintures i Decoració.
El projecte ha combinat recerca d’arxiu, a partir de les imatges cedides per l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, composició i fotomuntatge digital per imaginar una intervenció que recordi la memòria d’aquell camp històric i el vincle del club amb el barri. Cada alumne/a ha presentat una proposta individual, i posteriorment un jurat format per representants de l’Associació de Veïns del Barri dels Desemparats, Fontfreda, l’Escola d’Art d’Olot i la UE Olot ha seleccionat les propostes guanyadores.
Les propostes escollides han estat les de les alumnes Paula Mascort i Júlia Sabaté, que han servit com a base per a la definició final del mural commemoratiu.
Aquest projecte posa en valor la col·laboració entre el club i el teixit educatiu i associatiu d’Olot, i converteix la creació artística en una eina per preservar la memòria col·lectiva i celebrar un segle d’història de la UE Olot.
Història del Camp de l’Estació
Orígens i identitat
L’Olot Football Club va disputar el seu primer partit el 30 d’octubre de 1921. En un context on coexistien diversos equips escolars o d’entitats, el club va néixer amb la voluntat de representar tota la ciutat. La seva base la formaven directius i jugadors procedents de formacions anteriors com el Sport Club Olotí, el Renaixement, l’Agrupació Sport o el Sporting Club.
L’escut original (1), d’estil heràldic clàssic, s’inspirava directament en el del F.C. Barcelona: incloïa la senyera, el símbol de la ciutat (l’ala), el nom del club i una pilota amb els colors blaugrana. Aquesta influència es deu a Joan Gamper, qui l’estiu de 1912 va estiuejar a Olot i va impulsar la creació de l’Olot Deportivo, el precedent directe del club.
El Camp de l’Estació
Tot i que els primers partits es jugaven al Casal Marià, l’espai aviat va quedar petit davant l’èxit de públic i el nivell dels rivals, com el Girona o el Figueres. Per aquest motiu, el juliol de 1922 es van arrendar uns terrenys vora l’estació de tren. Gràcies a una subscripció popular i a l’ajuda de jugadors i aficionats en l’aplanament del terreny, el Camp de l’Estació es va inaugurar l’1 d’octubre de 1922 contra el Vilafant F.C.. A les fotos d’aquest primer temps es pot veure, en tot cas, que l’Olot vesteix blaugrana com el F.C. Barcelona (2).
L’era daurada de la preguerra
Als anys 20, el futbol es va convertir en un fenomen de masses. La premsa local en seguia cada detall i, davant la dificultat de publicar fotografies, proliferaven les caricatures d’artistes com Josep Maria Mir i Mas de Xexàs. Jaume Casas i Sargatal és l’autor del quadre de les caricatures dels jugadors de la fundació (3).
Una de les figures més carismàtiques d’aquesta etapa va ser Antonino Oró (4), el primer capità. Conegut com el “tècnic” o el “bolxevic”, Oró exercia una autoritat total al camp i fins i tot feia d’entrenador improvisat, tot i que la seva feina de pastisser li impedia viatjar en els desplaçaments festius.
Visites il·lustres i compromís del club
El lligam amb el Barcelona va portar a Olot figures com Paulino Alcántara i Josep Samitier. També hi va passar l’Espanyol i el mític porter Ricardo Zamora (5), qui en un partit el 1927 es va alinear amb l’Olot i va arribar a jugar de davanter per intentar, sense èxit, remuntar un resultat advers per a l’Olot.
L’habitual era que els diumenges es disputessin partits de l’anomenada Categoria Provincial. Els rivals eren el Girona, el Figueres, el Banyoles, la Bisbal, el Farners o l’Escala. Això va ser així fins a la temporada 34-35, quan l’Olot passà a disputar la 1a Categoria Catalana Amateur. A la foto es veu una espectacular aturada de Lluís Arbós (6), fill del qual, Eduard Arbós, acabaria essent jugador i president del club.
El club també va reflectir el moment social i polític. Des de la seva fundació, era habitual que un partit de l’Olot recaptés diners a benefici d’algun jugador que havia d’anar a fer el servei militar a l’Àfrica. El 1930 es va organitzar, però, un partit a benefici dels presos polítics amb el servei d’honor a càrrec de Josep Sunyol (7), futur president del Barcelona afusellat pel franquisme el 1936.
La transformació de la postguerra
La postguerra va deixar noms propis com Eduard Olivas (8), considerat el millor jugador de l’època pel seu potent xut. Durant la temporada 1939-40, juga amb l’Olot i completa una magnífica campanya marcant 15 gols. Amb aquesta trajectòria, és fitxat pel RCD Espanyol, on es converteix en una figura. El 1945 torna a l’Olot enmig de l’entusiasme de l’afició i hi jugarà fins a l’any 1952.
Amb l’arribada de la dictadura de Franco, el club va patir canvis dràstics per eliminar qualsevol rastre republicà. L’entitat va ser controlada per presidents afins al règim, va passar a anomenar-se Unión Deportiva Olot i l’equip va abandonar el blaugrana per vestir totalment de blanc (9).
L’any 1954, amb un club en crisi i un equip que no passava pel millor moment, va generar una gran expectativa la visita d’un equip alemany: l’ESV Nuremberg (10). Els aficionats van acudir en massa al Camp de l’Estació per veure un partit internacional. Tot i que els alemanys van marcar només començar, la UD Olot va remuntar i va acabar guanyant per 7 a 2. Resultà que aquell Nuremberg no era l’equip professional que semblava, sinó l’equip aficionat dels treballadors d’una fàbrica bavaresa.
Els darrers anys
De 1942 a 1953 l’equip es consolida a Primera Regional (11). Només les dues darreres temporades al Camp de l’Estació l’equip va baixar a Segona Regional. Segurament aquest punt tan baix va ser el que va impulsar el club a buscar un nou estadi, que arribaria el 1955 i obriria una etapa de gran potència i ambició.
L’etapa al Camp de l’Estació va tancar-se amb el sorgiment de Lluís Llorens (12), que vivia just al costat del camp (a la fàbrica de Gasoses Surroca). En uns anys i després d’especulacions sobre el seu fitxatge pel Barcelona, l’Espanyol o el Betis, fitxa per un Real Madrid que ja tenia 4 Copes d’Europa i comptava amb Di Stéfano, Puskas, Amancio o Gento. Acabaria jugant també amb el Betis i el Còrdova a Primera Divisió. Va tornar a l’Olot el 1968 i hi jugà fins al 1976. El seu joc havia nascut, però, del camp de terra de l’Estació.
L’any 1952, al setmanari ¡Arriba España!, comença una campanya per recuperar els colors fundacionals (13). Es qüestionava per què, si la UD Olot era la continuadora de l’Olot FC, no mantenia els mateixos colors. El blaugrana a l’estil del Barcelona no va tornar mai, però progressivament es va abandonar el blanc per adoptar el mallot vermell i el pantaló blau característics de l’Olot actual.
A la darrera foto del mural es veu una jugada del jove Lluís Llorens (14). La temporada 1954-55, mentre el primer equip patia a Segona Regional i perdia contra el Sant Esteve d’en Bas, els juvenils liderats pel noi de Can Surroca brillaven. Van ser campions provincials i van fer un gran paper als campionats de Catalunya i d’Espanya. El joc de Llorens, que jugava d’interior esquerre, meravellava l’afició. Les cròniques destacaven la força del seu xut. Va ser ell qui, l’any 1955, va marcar el primer gol en la inauguració de l’Estadi Municipal.
La darrera imatge del mural és l’escut de la UD Olot d’aquells anys (15). El 1939, els vencedors de la guerra havien canviar la directiva, els colors, el nom, però, també l’escut de l’equip. Es va substituir la forma heràldica suïssa que recordava el del Barcelona per un octàgon irregular on l’ala ocupava més espai, desapareixia la pilota, canviava el nom i s’hi situava la bandera espanyola al darrere. Aquesta bandera aniria desapareixent progressivament per deixar pas als colors corporatius que es veuen a la imatge.
El mural és obra dels alumnes de l’Escola d’Art d’Olot.
La seva realització ha estat finançada per Fontfreda Pintures i Decoració.
